la calma

ja està, sembla que el que demanava l'altre dia ja ha arribat. Les persones que m'envolten ja s'han asserenat. Dissabte va ser la boda del meu estimat tato i la seva muller, la meva tata. Va ser molt emotiu i sóc molt feliç veient el bé que es porten els dos i com s'estimen. Estan fets un per l'altre.
Jo també estic més serena, tothom del seu entorn patíem perquè tot fos perfecte i anés bé i ja està, així va ser i la festa va ser fantàstica.
Així doncs torno a tenir gairebé tot l'equilibri emocional al seu lloc.
I sento una gran pau interior, calma, tranquil·litat, puc respirar sense l'opressió al cor, i els meus ulls es queden fixats en el punt infinit sense sentir la immensa tristesa.

Gràcies perquè tot sembla que ja ha passat.

segueixo envoltada de fum

tristesa, sentiment de culpa, sentiment de no saber què fer, de voler que la terra se m'engoleixi i estar allí ben acurrucada perquè els del costat no em facin retrets, per què quan m'he equivocat costa tant el perdó i que les coses tornin a ser com abans?
Sóc dependent emocionalment de les persones que m'envolten i si elles pateixen, jo pateixo,... i si jo amb un comentari desafortunat he provocat una tempesta, com aquella espurna que provoca una foguera, doncs encara em sento més desgraciada.
Quins dies més foscos i angoixants. Per què? per què? per què no s'acaba tot i torna la calma? les llàgrimes llisquen i llisquen,...

desconcertada

Es suposava que a data d'avui tot seria xulo, relaxat, ple d'alegria, etc,..., però res més lluny de la realitat. Avui mateix em sento trista i angoixada i a sobre estic refredada i la meva filla també i amb medicament. Així, això és el tan esperat inici de juliol, on el sol havia de fer que les temperatures fossin ben elevades i poguéssim fer xup-xup a les piscines,..., havia de ser el temps en el qual el meu home i la meva filla poguessin passar hores junts, i que la seva relació s'anés fent forta i saludable.... Ahir la nena plorava desconsolada perquè avui no volia estar tot el matí amb son pare,..., és el pare, per què ens ha de passar això?
Estem amb tos, amb fred, no podem anar a les piscines, entre nosaltres hi ha tensió i nervis,..., plors i crits,..., però si és estiu, carai! quina ràbia! no hi ha dret! no és just que després d'haver passat un curs escolar ple de feina, horaris, tensions,..., comenci l'estiu i sigui així???

Espero que canviï tot en breu, això no és ni de bon tros el què esperava per aquestes dates,...

Si pogués buscaria un raconet ben amagat i em quedaria allí plorant ben arrupida.