Ella es sentia accelerada, neuròtica, que s'anticipava massa a les possibles o poc provables necessitats dels altres. Es muntava escenes imaginàries que poc provablement passarien i això li feia accelerar pulsacions, sentir les papallones a la panxa i notar la sensació de no poder acabar d'inflar els pulmons.
A la seva ment s'obria la senyal d'alerta, ella n'era conscient i l'observava, ella ho sabia, i tot i així la ment tornava a apretar l'accelerador i obria la comporta del dipòsit dels monstres.
El gust del perfeccionisme, de fer les coses ben fetes, també la perseguia. La decisió d'agafar la bicicleta i no el cotxe un dia de pluja la feia sentir terriblement malament,... havia fracasat. L'inici de curs li provocava inseguretats de si ho faria bé. I moltes altres situacions similars.
La ment ho sabia, observava totes les reaccions físiques causades per pensaments i preocupacions irreals i que mai es materialitzarien en fets. El primer pas estava fet, ara tocava l'autocontrol, posar en pràctica tècniques i estratègies que coneixia molt bé. Ah! com costava posar-ho en pràctica!
