Després d'haver estat endreçant unes fotos de fa 5 i 6 anys, torno a ser consicent de l'angoixa que a moments tenia en quant a la criança. Angoixa que ara m'adono, no estava gens justificada, perquè tot m'ho muntava dins del meu cap. Sento una gran nostàlgia per no poder fer recular el temps i tornar a moments i poder estar més relaxada..., com pot ser que el temps hagi passat com un sospir? i que no em recordi de molts moments que sé que han existit i que quasi estan oblidats???
Viure el present, viure l'aquí i l'ara, això, aquest mantra, me l'he d'anar repetint i repetint,...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada