les mares i l'esport

ser i fer de mare i fer esport no sé si és gaire compatible... Cada vegada hi veig més aspectes que separen aquestes dues accions. Precissament ahir, després d'una tormenta d'emocions, paraules, mocs i llàgrimes, vaig reflexionar sobre aquest tema seriosament. El fet és que vaig sortir a córrer 10 minuts, després d'estar un mes de repòs per la tendinitis del genoll, i em vaig rebentar. El genoll molt bé! menys mal! però el meu cos cruixia per tot arreu. I quan vaig arribar a casa i em vaig dutxar, l'estranya sensació de benestar es barrejava amb una sensació d'estar KO totalment i només tenir ganes de tirar-me damunt del llit i dormir. Però no, vaig llegir el conte a la peque i després la vaig posar a dormir. Però al contrari del que esperava, no va dormir ràpit, no, sinó tot el contrari. Es va convertir en un sac de gemecs de queixes que tenia calor i que es volia treure el pijama-manta. I les queixes no eren suaus i dolces, no, no, eren roents i semblava posseïda per la mala llet personificada. I jo que estava per l'arrastre doncs buscant desesperadament als racons del meu ésser les últimes dossis de paciència. Difícil, molt difícil. I mentre, arriba el pare i més mocs, llàgrimes i crits contra ell, i aquest amb cara de mareig d'haver fet 1h de cotxe embotit amb altres companys al mini-cotxe d'un d'ells. I jo amb el meu ooooommmmmm interior. I llamps i trons.

Al final petons, abraçades, i dormir, i silenci, i calma mental....

Les runners que no són mares poden arribar a casa i jeure al sofà, llit o similar i potser fins i tot tenen el sopar a punt. Però les mares runners hem de tenir sempre present que el fet d'arribar a casa significa: al ataquerrrrr!! així doncs vigilem a no cremar tots els cartutxos fent esport, perquè sinó no tenim les gotes màgiques de la paciència que ens arribin al cervell i el caos està servit.

I això que per sort tinc només una filla! les runners amb prole nombrosa són les meves heroines!

pastís de carabassa

abans d'ahir ens vam posar amb la petita xef a la cuina i vam elaborar un pastís de carabassa exquissít!!! No em pensava pas que quedés tan gormand! creia que tindria més gust de carabassa, però realment és, o millor dit era, boníssim!!!!! Vaig a anotar les quantitats per a poder-lo repetir infinitat de cops!!!

- 225 gr de carabassa (més o menys)

- 2 ous

- 75 gr de farina

- 125 gr de sucre

- 75 gr de mantequilla (derretida)

- 75 ml de llet

- 1 sobre de llevadura

i toooot barrejat, sense cap ordre, jejejeje, ni tan sols vam tamitzar la farina i la llevadura,..., ai ai ai...., però no hi van haver grúmolls. La carabassa la vaig fer bullir, o sigui que estava cuita i toveta i amb la forquilla la vam aixafar abans d'incorporar-la a la barreja.

I tot al forn, no sé pas quants minuts,..., crec que uns 20 minuts o així a 220º.

Espero que al pròxim que fem tinguem temps de fer una foto abans que ens hi llencem de cap i ens hi llepem els bigotis!!!!

grans detalls que fan somriure

Quan un petit detall es converteix en un gran detall, això és creativitat i saber posar-se al lloc de l'altre. El meu marit em va fer somriure i pujar l'estat d'ànim amb aquest ram i amb un missatge escrit al mirall: costelleta, t'estimo, els millors moments estan per venir. Keep strong.

Gràcies cuxi per pensar en mi i en com fer-me sortir de la tristesa que m'envolta aquests dies.

Stop temporal

Vull que el temps s'aturi i que la malaltia pari de reproduir-se i de córrer pel seu cos, que tot pari, que es quedi com està, que continuï podent respirar i parlar, i compartir, i somriure, i fer bromes,..., i que la seva presència estigui aquí, i que quan li parlem ens contesti. Vull això, vull això,... vull que la vida no se li escapi a cada segon que respira,... això demano....

Escuma de llet

mmmhhhh, els tatos em van regalar l'aerocciono de nespresso per Nadal i ara em faig uns deliciosos cafès amb quatre dits d'escuma de llet!!! jejejeje boníssims.

Ara he de provar totes les receptes que proposa nespresso, que només de mirar-les ja em cau la baba, jejjeje.