Cal castigar?

El càstig és un recurs que s'ha utilitzat al llarg de la història per "fer creure" tan a persones com a animals, un recurs del tot conductista: davant d'una determinada acció hi ha conseqüències negatives o positives. Sempre he pensat que els càstigs en la majoria de les situacions l'únic que aporten és malestar i tristesa tan per l'infant com per l'adult. Tota conseqüència negativa suposa un desequilibri a nivell emocional, on emocions negatives afloren i tot es sacseja.
Des de que sóc mare que encara crec més que el càstig només porta malestar i que millor evitar-lo. Però com fer que els infants actuïn de forma raonable (per dir-ho alguna manera) quan a vegades no "volen creure"? Potser si plantegem les situacions d'una altra manera no ens haurem de trobar cara a cara amb aquest "fer creure". D'acord doncs,..., però com fer-ho?
Primer de tot si el càstig ja no és del nostre parer ja estem en un punt de partida diferent i de ben segur que estarem prou receptives per intentar fer les coses de maneres diferents.
D'acord amb el que diu Aletha Solter, hi ha alternatives al càstig. En un dels punts que ella planteja, la meva filla i jo ens hi hem trobat i, deixant que sortís el meu instint, he actuat com Aletha proposa. El tema és fer petites concessions; per exemple "deixaré que et saltis el fet de rentar-te les dents, perquè aquesta nit estàs molt cansat". És el que li vaig dir ahir a la meva petita després de sopar, quan vaig veure aquella cara de son i cansament. Ahir van anar d'excursió i estava realment esgotada. Així doncs, li vaig permetre aquesta concessió.
Rentar-se les dents és important, però per un dia no passarà res, evitarem conflictes, crits, plors, càstigs,..., i provocarem anar a dormir amb un somriure, una abraçada i un raig de petons a les galtes, afegit per un "gràcies mama, demà me les rentaré segur".