Al llarg de les múltiples experiències que anem tenint, anem aprenent, no solament coneixements, també aprenem com canalitzar sensacions i sentiments. Avui he tingut l'analítica de sang rutinària que cada any ens fan a la feina i m'he adonat del creixement personal en quant al fet de marejar-se al sentir la punxada de l'agulla. Des de ben petita he sigut molt aprensiva a les agulles, com gran part de la població, i sempre m'he preguntat el perquè, ja que l'agulla és tan fina i minúscula i quan s'introdueix a la pell tampoc es pot dir que faci "mal", molesta sí, però mal no.
Llavors, el fet de que el nostre cervell s'imagini com aquell tros de metall fi com un cabell està fent-se pas per les capes de pell i carn per topar la vena i "xuclar" una quantitat minúscula de sang, ens fa que se'ns passin tota una sèrie de pel·lícules pel cap i ja tenim aquí el mareig.
Fa molts anys quan em feien l'analítica em quedava blanca com la farina i m'havia d'asseure i posar el cap entre els genolls perquè tornés a pujar la sang al cap :-) O una altra solució era, si estàvem a l'hivern, anar disparada cap al carrer i reanimar-me amb la fresqueta matinal. Poc a poc, a mesura que han anat passant els anys he anat madurant, guanyant més seguretat amb mi mateixa i diverses experiències amb metges, operacions i hospitals han fet que actualment no em maregi. A dia d'avui només necessito no mirar mentre m'estan fent l'extracció i sobretot-sobretot tenir el cap ocupat en una conversa: "avui hi ha molt poca gent, recordo l'any passat que hi havia 5 o 6 persones i em vaig haver d'esperar",...., "quin dia avui amb aquesta ventada, a veure si acabem l'hivern",...., "ja som a finals de setmana i han anunciat bon temps",...., etc.
El kit de la qüestió és que cadascú tingui les estratègies òptimes per tal de canalitzar aquest fet. Com la gent que té el síndrome de la bata blanca i els puja la tensió pels núvols: distraiem al cervell i controlem sensacions i, conseqüentment, altibaixos físics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada