dibuixem!

a la meva filla li agrada molt dibuixar, com a la majoria dels nens i nenes, i durant aquests últims mesos està adquirint molta destressa. Sobretot li veig l'evolució en relació a dibuixos de la figura humana. Fa uns mesos tot just s'endevinava que era una persona, en canvi ara fa uns dibuixos força ben estructurats. I el que és millor és que em dibuixa a mi en moltes ocasions i això m'encanta!! és tan dolceta, tan rebonica!!
Ahir vam tenir reunió de pares i mares amb la seva mestra i quan vam arribar ens vàrem trobar cadascú amb el regal d'un dibuix nostre fet pels nostres fills i filles. El meu és aquest:

Molts dies a casa em demana que dibuixem juntes i utilitzem diferents tipus de colors, uns dies ho fem amb colors de fusta, altres amb pintura de dits, o amb ceres, o amb rotuladors,... i en ocasions retallem i ho enganxem en altres dibuixos per formar mosaics i composicions diverses. És sorprenent la creativitat que tenen els infants en aquestes edats. I els adults, si deixem volar la imaginació i que surti el nen/nena que portem dins, també ens podem quedar bocabadats mentre ens adonem que aquella personeta que érem encara està ben present, tot i els anys que han passat. Tenir fills és tornar a tenir l'oportunitat de ser nens i nenes. I suposo que quan serem avis i àvies tornarem a tenir-la, jeje, només em cal observar als meus pares amb la seva néta.

Gràcies filla per ser com ets!!! :-x

rituals de mimitos

quan als vespres després de sopar, rentem les dents, fem el darrer pipí i anem cap al llit de la meva filla per posar els mitjons gruixuts i el pijama-manta, fem un ritual de mimitos. Durant la nit és impossible que estigui quieta i que aguanti la manta a sobre seu, així doncs, el pijama-manta fa la seva feina i controlem acostipats. Primer posem els peus del pijama i quan li dono les mans perquè es planti al llit, jo estic de genolls sobre el llit, es queda a la meva alçada i llavors ens fem una llaaargaaa abraçada i ens apretem fort-fort mentre ens omplim les galtones de petons i ens diem cosetes boniques a cau d'orella. Aquest moment amb la meva filla és el millor del món, aquests sentiments són els millors que he tingut mai, podria quedar-me així eternament i ho vull!!! vull estar per sempre més al seu costat. "Mama, t'estimo molt", "mameta meua", "ets la mama més guapa del món",..., és un himne extasiador i estic rebossant d'amor vers la meva filla, la filla del meu cor. Des de nena havia sommiat tenir una filla, i ara la tinc amb mi! i m'estima! això és el summum de la vida, la felicitat

una petita fotógrafa

la meva filla disfruta fent fotografies, moltes estones ens demana la càmara de fotos i va immortalitzant tot allò que li crida l'atenció. Això ho fa des de que tenia uns 2 anys i mig i últimament no solament es conforma amb el que veu tal qual, sinó que intenta crear escenes diferents tot jugant amb formes i colors.
Al seu racó de fotos digital de l'ordinador, ja he creat 2 seccions: una amb fotos d'ella i de les seves vivències i una altra amb les fotos que ha fet ella.
Fa uns dies des de l'escola van demanar que portéssim fotografies, o etiquetes dels productes que utilitzem a casa, o fulletons de propaganda de botigues que freqüentem, etc. Estan de ple en el coneixement dels números i lletres (P3) i es basen en textos i xifres significatives pels infants. Doncs la nostra petita fotógrafa es va equipar amb la càmara de fotos (per cert, de color rosa) i vàrem sortir al carrer.
Va descobrir moltes lletres i números i sense anar més lluny, va entendre els números que hi ha al seu joc de la diana. Per què els números més grans es mereixen el centre?
D'aquí un temps hi farem sumes

Una de les seves fotos que m'agrada molt és la següent:

La nostra gata, la Bupi, gran companya de jocs :-)
Un altre dia faré una entrada al bloc per a ella

extracció de sang i mareig

Al llarg de les múltiples experiències que anem tenint, anem aprenent, no solament coneixements, també aprenem com canalitzar sensacions i sentiments. Avui he tingut l'analítica de sang rutinària que cada any ens fan a la feina i m'he adonat del creixement personal en quant al fet de marejar-se al sentir la punxada de l'agulla. Des de ben petita he sigut molt aprensiva a les agulles, com gran part de la població, i sempre m'he preguntat el perquè, ja que l'agulla és tan fina i minúscula i quan s'introdueix a la pell tampoc es pot dir que faci "mal", molesta sí, però mal no.
Llavors, el fet de que el nostre cervell s'imagini com aquell tros de metall fi com un cabell està fent-se pas per les capes de pell i carn per topar la vena i "xuclar" una quantitat minúscula de sang, ens fa que se'ns passin tota una sèrie de pel·lícules pel cap i ja tenim aquí el mareig.
Fa molts anys quan em feien l'analítica em quedava blanca com la farina i m'havia d'asseure i posar el cap entre els genolls perquè tornés a pujar la sang al cap :-) O una altra solució era, si estàvem a l'hivern, anar disparada cap al carrer i reanimar-me amb la fresqueta matinal. Poc a poc, a mesura que han anat passant els anys he anat madurant, guanyant més seguretat amb mi mateixa i diverses experiències amb metges, operacions i hospitals han fet que actualment no em maregi. A dia d'avui només necessito no mirar mentre m'estan fent l'extracció i sobretot-sobretot tenir el cap ocupat en una conversa: "avui hi ha molt poca gent, recordo l'any passat que hi havia 5 o 6 persones i em vaig haver d'esperar",...., "quin dia avui amb aquesta ventada, a veure si acabem l'hivern",...., "ja som a finals de setmana i han anunciat bon temps",...., etc.

El kit de la qüestió és que cadascú tingui les estratègies òptimes per tal de canalitzar aquest fet. Com la gent que té el síndrome de la bata blanca i els puja la tensió pels núvols: distraiem al cervell i controlem sensacions i, conseqüentment, altibaixos físics.

Un test ben original

i únic també! Amb la meva filla hem realitzat una manualitat ben simple, entretinguda i de passada en treus algun ús d'una ampolla de plàstic. Vaig tallar per la meitat l'ampolla i li vaig proposar a la meva nena que el decorés com vulgués, però primer de tot triaríem la planta que hi volia posar. Després de decidir entre les múltiples plantes que té la meva mare, ens vam decantar per les típiques "cintes" i ens vam posar màns a la feina.
Li vaig preguntar a la nena amb què ho volia decorar i em va dir que amb gomets (feia poc que n'havíem anat a comprar més, a casa és una de les coses que mai falta!).
Es va asseure a la seva cadira i tauleta i va anar fent i això és el resultat final. Fa cara de cansada, però no d'enganxar gomets, jeje, sinó de la classe de psicomotricitat, m'ho va deixar ben clar ella mateixa: "mama, però com vols que cansi enganxar gomets?!?!?!", obvi oi???

Demà és l'aniversari de la meva mare i crec que avui dissenyarem un test especialment per ella :-)