Hi ha moments a la vida que la seqüència de fets i accions et deixa paralitzada i sense paraules. Després quan penses en la casualitat i si consideres que aquesta no existeix i que tot ve donat perquè així ha de ser, es posa la pell de gallina.
Dia d'incomunicació, res d'electricitat, tornem als inicis. Ella decideix que l'ha de veure, parlar i abraçar i va corrent per esperar-se una estona davant de casa d'ell. Ell no baixa, no surt i l'únic que pot fer és cridar al mig del carrer. La vergonya impedeix que es materialitzi el desitg de fer-ho, de cridar als 4 vents que surti el seu amor. Ella marxa amb aquell sentiment amarg de frustració i el batec del cor un pèl accelerat. La ment pensa en com contactaran i en quan es restablirà la comunicació.
Hores més tard ell arriba davant de casa d'ella. Ella no hi és, però els pares surten al carrer al moment just. Se'l troben i li diuen que els acompanyi a buscar-la a l'entrenament. El retrobament és tan tendre que dona sentit a l'existència de totes les coses. Sense paraules. El destí, la vida i l'AMOR.
